Després d’una vintena llarga d’anys transcorreguts, els esquitxos s’han evaporat per força. Pot ser alguns però hagin deixat taca i restin visibles encara. En rellegir aquesta col·lecció de breus comentaris que setmanalment i durant més de tres anys van ser escampats a l’espai, i van arribar a la intimitat de moltes llars–he de confessar que al principi jo pensava. Però hi haurà algú que m’escolti?- i vaig descobrir que si, que la gent escoltava, i en prou ocasions sol·licitaven aclariments, feien un comentari, volien saber el final d’alguna historieta just apuntada.. . tant servia que algún m’aturàs al carrer com que es fes amb el meu nombre de telefon i un bon dia em demanàs , com a preocupat: I que ja l¡’ha trobat el mòbil, senyor Julia?

I ara resulta que en un punt d’aquest vint anys, en que hem vist tantes coses que arribaven i tantes altres que desapareixien, transcorregudes aquelles edats en que de petits ens feien estudiar que es dividia la Història: La Prehistòria, l’ edat Antiga, la Mitja, la Moderna, la Contemporània, cada una d’elles més breu, més escurçada que l’anterior, de cop no ens trobam en l’edat conetemporània. defasada, passada de moda, hem arribat a l’edat del mòbil!, l’eix de la vida de la humanitat, que ja no necessita, aprendre, ni estuidar, ni recordar, ni decidir. El mòbil resol to, hi ho fa més bé que els feliços, feliços?, humans que després de progressar durant mil·lenis, ara comencen a mostrar signes alarmants que el cervell està.